Destacada

DEL FEMINICIDI A L’ESPECTACLE

DEL FEMINICIDI A L’ESPECTACLE

El passat 13 de gener es produïa el segon assassinat masclista de 2020 a Puertollano, Ciutat Real. La víctima, Olga Savenchuk, va ser disparada vàries vegades amb una arma de foc per la seva parella, que es va suicidar posteriorment amb la mateixa arma. Fonts de la Policia Nacional van informar que els cadàvers trobats al domicili eren d’un home de 53 anys i d’una dona, de nacionalitat ucraïnesa, de 61.

En aquest article s’analitzarà el tractament que s’ha fet d’aquesta notícia per part de tres mitjans diferents i s’observarà si hi ha comportaments misògins o falta de rigorositat a l’hora de parlar sobre aquest tema. De fet, el paper dels mitjans de comunicació en aquests casos – i en molts altres – no només és informar sobre els casos aïllats, sinó que també han de contribuir a la formació d’opinions ètiques i de consciències crítiques en el seu conjunt, així com fer que la informació reflecteixii la realitat de la violència de gènere i la desigualtat existent entre homes i dones.

Per començar l’anàlisi ens fixarem en els titulars utilitzats: El Mundo encapçala  així la seva notícia: “Olga, la ucraniana que conoció a su asesino en la televisión y cuyo cuerpo sigue en la morgue”. Per intentar entendre aquesta frase cal tenir en compte que la parella havia sorgit d’un programa emès per la Televisió de Castilla i la Mancha anomenat En Compañía i que el cadàver de la víctima no ha estat reclamat per cap familiar, d’aquí a l’expressió “sigue en la morgue”. Sens dubte la utilització d’aquestes paraules és un clar exemple de la trivialització que es fa del crim en forma d’espectacle i de la falta de respecte mostrada cap a la víctima. 

Al seu torn, El País titula el succés d’aquesta forma: ”La víctima de Puertollano conoció a su asesino en un programa de citas de televisión”. El lloc o la forma en què la parella es va conèixer és més important que els trets que va rebre la víctima? En aquest cas considero que hi ha informacions del succés més importants que s’haurien d’haver prioritzat abans a l’hora de formular el titular. El fet que haguessin aparegut a un programa televisiu és una informació que es podria haver col·locat al cos del text o fins i tot que es podria haver obviat, però en aquest cas s’ha utilitzat al titular per pur sensacionalisme i per donar més morbositat a la notícia.

El titular d’El Español és encara més insolent: “Olga, la dulce ingeniera tiroteada por su novio que podría acabar en una fosa: nadie reclama su cuerpo”. Referir-se a la víctima amb les paraules “dulce ingeniera” està completament fora de lloc, ja que mencionar la seva professió no és detonant ni important per explicar el succés i aquest adjectiu empitjora encara més la frase. Un dels principis bàsics del codi deontològic relacionat amb el tractament de la violència de gènere és que la dignitat de la víctima és sagrada. En aquest cas, el mitjà trepitja per complet la seva dignitat, ja que frivolitza molt el fet que ningú hagi reclamat el seu cos, com si s’estigués parlant d’un objecte i no d’una dona.

Passant a analitzar alguns fragments del cos de les notícies ens trobem novament amb incompliments del codi deontològic. El Español, per exemple, torna a parlar de fets personals de la vida de la víctima completament innecessaris:Olga nació hace 61 años en Ucrania. En su país natal estudió ingeniería eléctrica, sin embargo, no consiguió convalidar su título en España. Tuvo entonces que dedicarse a cuidar a una persona mayor, según han declarado sus conocidos a La Tribuna de Toledo”. Seguidament és defineix a l’home d’aquesta forma: “El hombre era bastante celoso y posesivo”. 

Pel que fa a El País, tota la notícia gira al voltant del fet que fossin exconcursants del programa En Compañía: es parla de les declaracions que ha fet Ramon García  (presentador del concurs) i també d’opinions de veïns del poble. Des del meu punt de vista aquest tampoc és un programa amb molta audiència en l’àmbit estatal per tant no acabo d’entendre el perquè se li dóna tanta importància.

Malauradament hi ha un gran nombre de notícies de feminicidis i es pot arribar a entendre que es posi una part d’atenció als trets més curiosos – en aquest cas la presència de les víctimes a aquest programa-. No obstant això, els mitjans han de saber remarcar la informació realment rellevant i no deixar-se endur per aquestes anècdotes curioses per buscar més visites.

EN PRIMERA PERSONA

Estem en un moment, periodísticament parlant, en el qual l’ego s’imposa al talent real. Els periodistes son el camí cap a la veritat, preserven la democràcia, transformen la realitat i constantment estan parlant de com canviaran el món. Son autèntics herois, però, valoren de més la seva pròpia importància? A l’última publicació de la revista 5W es fa la següent reflexió: “No hi ha res més decepcionant que sentir parlar a un periodista de la seva suposada valentia a l’hora d’afrontar un conflicte o enredar-se a la promoció del seu propi ego”.

És cert que el periodisme és una professió per gent d’acció, insolent, creativa. Igual que també és cert que implica exposar una firma, una veu, una cara i un nom davant de milers de persones. Però aquests no són motius suficients perquè la pròpia lluita personal dels professionals es converteixi en la més gran ni tampoc per explicar que en alguns casos el periodista sigui el propi protagonista d’una notícia.

La periodista xilena Raquel Correa afirmava en una entrevista: “No me gusta cuando los periodistas aparecen hablando en primera persona. Me choca, me da una sensación de poca independencia”. Sens dubte, posa sobre la taula un debat respecte la utilització d’aquesta forma personal, que està intrínsecament relacionada amb l’ego del qual parlàvem. 

«No me gusta cuando los periodistas aparecen hablando en primera persona. Me choca, me da una sensación de poca independencia»

RAQUE CORREA
Raquel Correa (1934-2012)

El “jo” és una opció vàlida per situacions en les quals la vinculació del periodista amb la noticia és realment significativa o interessa al públic. En tots els altres casos la seva utilització només pot significar la voluntat de voler solapar la noticia amb un protagonisme erroni, innecessari.  

Una altra qüestió a plantejar són els escenaris en el qual la utilització d’aquest “jo” pot estar justificada, com per exemple en periodisme d’immersió. María Angulo Egea relata a la seva obra Immersiones les histories d’aquells professionals -com va ser per exemple Nelly Bly al XIX- que van summergir-se en una parcel·la concreta de la realitat per explicar els fets en primera persona. Bly va fingir tenir un trastorn mental per ser internada al manicomi de Blackwell i poder destapar els abusos i maltractaments als que es sotmetien els pacients. Evidentment ella era protagonista de la historia i podia narrar-la de forma subjectiva, alluntant-se de l’objectivitat impersonal.

Nelly Bly (1864-1922)

Entenem que aquest jo detona la màxima subjectivitat possible, però hi ha gèneres que deuen el seu èxit, precisament, a la utilització d’aquesta subjectivitat. Hi ha un públic que sí està interessat en les vivències i pensaments dels columnistes que proporcionen aquest adornament metafòric de la realitat. Potser el primer que cal, doncs, segons la periodista María Jesús Casals, és acceptar que el periodisme no és només informació i que la bona literatura, la urgent, la de cada dia, ens pot fer tanta falta com l’oxigen per respirar, un oxigen al mig de tanta densitat informativa.

No és doncs, aquest “jo”, el que ens fa pensar que falta humilitat a la professió. De fet, és a les xarxes socials, la publicitat, la televisió i a Internet on és necessari que redactors i professionals facin l’exercici de mirar-se a un mateix, ja que la humilitat i l’absència d’ego no s’ensenya a cap facultat de comunicació, però és imprescindible per ser els “herois” que volem ser.

En aquest moment de desenvolupament i renovació constant de la professió, sembla que l’única assegurança que ens pot protegir d’aquest ego serà respectar les velles regles del periodisme: observar sense prejudicis els fets, anhelar la màxima objectivitat, narrar opinions personals, cites, dades, i independitzar-nos de barreres polítiques, financeres i religioses. Que l’únic interès sigui explicar les coses que passen perquè no tornin a passar o perquè es repeteixin si fan bé a la nostra trama social.

Maria Pratdesaba Gallardo

TEATRALITZAR L’ERA DIGITAL

És evident que l’era digital ha transformat els mitjans convertint la comunicació en un sistema permanent, interromput i multipantalla. Arribats en aquest punt de no-retorn, cal analitzar l’extrapolació d’algunes dinàmiques en aquesta nova era, com per exemple el tractament que aquests nous mitjans fan de la teatralització política.

La realitat de la política espanyola és que durant els últims anys s’han assolit els nivells més alts de teatralització. Cada vegada és més habitual veure debats polítics o plens als congressos replets de dialèctica teatral, en els quals s’imposen les formes sobre els continguts i els gags sobre les conclusions. Sembla que l’objectiu d’aquests actes ja no és informar sinó generar material per les tertúlies, les xarxes socials i les fàbriques de fake news.

La política feta teatre

Itziar García, professora experta en comunicació política, il·lustra aquesta idea fent un paral·lelisme entre el teatre i el panorama polític actual. En primer lloc cal parlar de l’atrezzo, ja que els símbols comuniquen i els líders polítics cuiden molt “l’escenari” de les seves xarxes socials. Mariano Rajoy té una fotografia mentre somriu entre joves -precisament se l’havia criticat de la mala o poca relació que l’expresident tenia amb aquest sector de la societat-. Pedro Sánchez té com a foto una estampa “familiar” dels membres del govern per mostrar unió i cohesió. Rivera no dubta en fer aparèixer les banderes espanyoles per reafirmar el seu patriotisme i al seu torn, Montero s’alça davant d’un gran grup de dones. Amb aquest recull d’exemples cal destacar que res és casual, ja que els líders s’aprofiten de les possibilitats que aquests nous mitjans els brinden per fer campanya política amb qualsevol detall.

Foto de fons d’Irene Montero a la plataforma digital Twitter FONT: Twitter

Un segon element és l’audiència, l’opinió pública. En un teatre l’objectiu del director és ser el més taquiller possible. La situació en l’àmbit polític és similar: els líders volen aconseguir el màxim de vots possibles i una gran forma d’escoltar l’opinió pública és a través de les xarxes socials. Cal tenir en compte que la transformació dels mitjans ha anat lligada d’una transformació d’aquesta audiència: ja no parlem d’una audiència cautelosa, asseguda -com ho serien els espectadors de les butaques- sinó de persones que han passat a ser actors, a participar en el mateix escenari que els polítics, ja que en qualsevol moment poden parlar: a través d’un clic, un tweet, una imatge o un comentari.


Exemple de la «facilitat» per ser crític amb el panorama polític per part dels usuaris a twitter FONT. Twitter

Twitter és, entre les xarxes socials més utilitzades, l’aplicació en la qual hi ha més participació política. De fet, segons dades del Baròmetre del CIS, els usuaris d’aquesta plataforma estan més oberts a debatre i interactuar amb altres ideologies que no són les seves pròpies en comparació amb els usuaris d’altres xarxes. El 76% dels usuaris interactua amb partits i polítics en general i el 67 % amb polítics i partits de signe ideològic diferent del seu. Segons la mateixa enquesta, senyalen que les seves motivacions són “poder conèixer millor totes les opinions”, “veure com polítics reaccionen davant fets, declaracions o notícies puntuals”, i “fer arribar les opinions o fer preguntes concretes”. L’alta participació política en aquesta xarxa és un gran exemple del canvi d’audiència que es comentava.

«Un 67% dels usuaris de twitter interactua amb partits i polítics de diferent signe ideològic al seu»

Un quart element és l’oratòria. Tradicionalment aquest sistema s’ha utilitzat per persuadir al poble i guanyar vots, però els mecanismes de convenciment de les majories s’han anat esgotant i els líders s’han decantat cada vegada més per teatralitzar els seus discursos i utilitzar com a fil conductor la crítica als altres partits. Grans exemples són els discursos de Rivera o  Rufián  o la utilització de certs objectes per part de Ciutadans – la llamborda del debat de les generals, per exemple – per fer del diàleg un espectacle. Una altra característica de l’oratòria que es fa visible a través dels mitjans digitals és l’storytelling, és a dir, la història més humana i personal dels candidats. 

Albert Rivera al debat de les passades Eleccions Generals utilitzant una llamborda per protestar contra els radicals a Catalunya . FONT: RTVE

L’últim símil és el guió –en els mitjans digitals es tradueix en el BigData- que, fent-ne una anàlisi, pot ser molt útil per conèixer els interessos de l’audiència.

Tot aquest espectacle seria divertit si fóssim mers espectadors, però els ciutadans som part d’aquesta obra i mentre es distreuen -o tracten de distreure’ns- , hi ha grans problemes a tractar que s’estan fent invisibles perquè pels líders és més important imposar les seves idees i competir contra els contrincants que defensar els drets i les necessitats del poble.

Maria Pratdesaba Gallardo

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar