Estem en un moment, periodísticament parlant, en el qual l’ego s’imposa al talent real. Els periodistes son el camí cap a la veritat, preserven la democràcia, transformen la realitat i constantment estan parlant de com canviaran el món. Son autèntics herois, però, valoren de més la seva pròpia importància? A l’última publicació de la revista 5W es fa la següent reflexió: “No hi ha res més decepcionant que sentir parlar a un periodista de la seva suposada valentia a l’hora d’afrontar un conflicte o enredar-se a la promoció del seu propi ego”.
És cert que el periodisme és una professió per gent d’acció, insolent, creativa. Igual que també és cert que implica exposar una firma, una veu, una cara i un nom davant de milers de persones. Però aquests no són motius suficients perquè la pròpia lluita personal dels professionals es converteixi en la més gran ni tampoc per explicar que en alguns casos el periodista sigui el propi protagonista d’una notícia.
La periodista xilena Raquel Correa afirmava en una entrevista: “No me gusta cuando los periodistas aparecen hablando en primera persona. Me choca, me da una sensación de poca independencia”. Sens dubte, posa sobre la taula un debat respecte la utilització d’aquesta forma personal, que està intrínsecament relacionada amb l’ego del qual parlàvem.
«No me gusta cuando los periodistas aparecen hablando en primera persona. Me choca, me da una sensación de poca independencia»
RAQUE CORREA
El “jo” és una opció vàlida per situacions en les quals la vinculació del periodista amb la noticia és realment significativa o interessa al públic. En tots els altres casos la seva utilització només pot significar la voluntat de voler solapar la noticia amb un protagonisme erroni, innecessari.
Una altra qüestió a plantejar són els escenaris en el qual la utilització d’aquest “jo” pot estar justificada, com per exemple en periodisme d’immersió. María Angulo Egea relata a la seva obra Immersiones les histories d’aquells professionals -com va ser per exemple Nelly Bly al XIX- que van summergir-se en una parcel·la concreta de la realitat per explicar els fets en primera persona. Bly va fingir tenir un trastorn mental per ser internada al manicomi de Blackwell i poder destapar els abusos i maltractaments als que es sotmetien els pacients. Evidentment ella era protagonista de la historia i podia narrar-la de forma subjectiva, alluntant-se de l’objectivitat impersonal.
Entenem que aquest jo detona la màxima subjectivitat possible, però hi ha gèneres que deuen el seu èxit, precisament, a la utilització d’aquesta subjectivitat. Hi ha un públic que sí està interessat en les vivències i pensaments dels columnistes que proporcionen aquest adornament metafòric de la realitat. Potser el primer que cal, doncs, segons la periodista María Jesús Casals, és acceptar que el periodisme no és només informació i que la bona literatura, la urgent, la de cada dia, ens pot fer tanta falta com l’oxigen per respirar, un oxigen al mig de tanta densitat informativa.
No és doncs, aquest “jo”, el que ens fa pensar que falta humilitat a la professió. De fet, és a les xarxes socials, la publicitat, la televisió i a Internet on és necessari que redactors i professionals facin l’exercici de mirar-se a un mateix, ja que la humilitat i l’absència d’ego no s’ensenya a cap facultat de comunicació, però és imprescindible per ser els “herois” que volem ser.
En aquest moment de desenvolupament i renovació constant de la professió, sembla que l’única assegurança que ens pot protegir d’aquest ego serà respectar les velles regles del periodisme: observar sense prejudicis els fets, anhelar la màxima objectivitat, narrar opinions personals, cites, dades, i independitzar-nos de barreres polítiques, financeres i religioses. Que l’únic interès sigui explicar les coses que passen perquè no tornin a passar o perquè es repeteixin si fan bé a la nostra trama social.
Maria Pratdesaba Gallardo
Maria Pratdesaba 