És evident que l’era digital ha transformat els mitjans convertint la comunicació en un sistema permanent, interromput i multipantalla. Arribats en aquest punt de no-retorn, cal analitzar l’extrapolació d’algunes dinàmiques en aquesta nova era, com per exemple el tractament que aquests nous mitjans fan de la teatralització política.
La realitat de la política espanyola és que durant els últims anys s’han assolit els nivells més alts de teatralització. Cada vegada és més habitual veure debats polítics o plens als congressos replets de dialèctica teatral, en els quals s’imposen les formes sobre els continguts i els gags sobre les conclusions. Sembla que l’objectiu d’aquests actes ja no és informar sinó generar material per les tertúlies, les xarxes socials i les fàbriques de fake news.
La política feta teatre
Itziar García, professora experta en comunicació política, il·lustra aquesta idea fent un paral·lelisme entre el teatre i el panorama polític actual. En primer lloc cal parlar de l’atrezzo, ja que els símbols comuniquen i els líders polítics cuiden molt “l’escenari” de les seves xarxes socials. Mariano Rajoy té una fotografia mentre somriu entre joves -precisament se l’havia criticat de la mala o poca relació que l’expresident tenia amb aquest sector de la societat-. Pedro Sánchez té com a foto una estampa “familiar” dels membres del govern per mostrar unió i cohesió. Rivera no dubta en fer aparèixer les banderes espanyoles per reafirmar el seu patriotisme i al seu torn, Montero s’alça davant d’un gran grup de dones. Amb aquest recull d’exemples cal destacar que res és casual, ja que els líders s’aprofiten de les possibilitats que aquests nous mitjans els brinden per fer campanya política amb qualsevol detall.
Un segon element és l’audiència, l’opinió pública. En un teatre l’objectiu del director és ser el més taquiller possible. La situació en l’àmbit polític és similar: els líders volen aconseguir el màxim de vots possibles i una gran forma d’escoltar l’opinió pública és a través de les xarxes socials. Cal tenir en compte que la transformació dels mitjans ha anat lligada d’una transformació d’aquesta audiència: ja no parlem d’una audiència cautelosa, asseguda -com ho serien els espectadors de les butaques- sinó de persones que han passat a ser actors, a participar en el mateix escenari que els polítics, ja que en qualsevol moment poden parlar: a través d’un clic, un tweet, una imatge o un comentari.
Exemple de la «facilitat» per ser crític amb el panorama polític per part dels usuaris a twitter FONT. Twitter
Twitter és, entre les xarxes socials més utilitzades, l’aplicació en la qual hi ha més participació política. De fet, segons dades del Baròmetre del CIS, els usuaris d’aquesta plataforma estan més oberts a debatre i interactuar amb altres ideologies que no són les seves pròpies en comparació amb els usuaris d’altres xarxes. El 76% dels usuaris interactua amb partits i polítics en general i el 67 % amb polítics i partits de signe ideològic diferent del seu. Segons la mateixa enquesta, senyalen que les seves motivacions són “poder conèixer millor totes les opinions”, “veure com polítics reaccionen davant fets, declaracions o notícies puntuals”, i “fer arribar les opinions o fer preguntes concretes”. L’alta participació política en aquesta xarxa és un gran exemple del canvi d’audiència que es comentava.
«Un 67% dels usuaris de twitter interactua amb partits i polítics de diferent signe ideològic al seu»
Un quart element és l’oratòria. Tradicionalment aquest sistema s’ha utilitzat per persuadir al poble i guanyar vots, però els mecanismes de convenciment de les majories s’han anat esgotant i els líders s’han decantat cada vegada més per teatralitzar els seus discursos i utilitzar com a fil conductor la crítica als altres partits. Grans exemples són els discursos de Rivera o Rufián o la utilització de certs objectes per part de Ciutadans – la llamborda del debat de les generals, per exemple – per fer del diàleg un espectacle. Una altra característica de l’oratòria que es fa visible a través dels mitjans digitals és l’storytelling, és a dir, la història més humana i personal dels candidats.
L’últim símil és el guió –en els mitjans digitals es tradueix en el BigData- que, fent-ne una anàlisi, pot ser molt útil per conèixer els interessos de l’audiència.
Tot aquest espectacle seria divertit si fóssim mers espectadors, però els ciutadans som part d’aquesta obra i mentre es distreuen -o tracten de distreure’ns- , hi ha grans problemes a tractar que s’estan fent invisibles perquè pels líders és més important imposar les seves idees i competir contra els contrincants que defensar els drets i les necessitats del poble.
Maria Pratdesaba Gallardo
Maria Pratdesaba 